Presentació del tema central: l’expansió de la *Vespa velutina* i la preocupació al Baix Gaià. L’apicultor explica que fa 30 anys l’ofici era molt més senzill; ara cal conèixer farmàcia, meteorologia i molts altres factors per la quantitat de contratemps que afecten les abelles, incloent-hi el canvi climàtic i altres amenaces.

S’analitza com l’agricultura intensiva basada en químics dels darrers 80 anys ha afectat les abelles, directament i indirecta. Es posa l’exemple dels neonicotinoides, insecticides basats en la nicotina que, sense matar directament les abelles, n’alienen el comportament social, fent que es desorientin i no tornin a la caixa. Es destaca que, malgrat tot, els químics encara són més gestionables que les noves amenaces que estan arribant.

Es defineix què és la *Vespa velutina*, el seu origen (una femella arribada el 2004 a un port francès amb fusta de Tailàndia) i la seva ràpida expansió per Europa. S’explica que les adultes són també pol·linitzadores perquè mengen nèctar, però la fase larvària necessita proteïna animal. Per això ataquen les caixes d’abelles, que són com un supermercat sempre obert, i les vespes cacen abelles a la piquera per alimentar la cria.

Es descriu el comportament d’atac: les *Vespa velutina* es posen davant de la piquera, cacen les abelles, els tallen cap i cua i s’enduen la part muscular. Això causa una pèrdua important de població i, sobretot, un bloqueig: les abelles tenen por i no surten a recollir nèctar just quan han d’acumular reserves per a l’hivern. Es crea una situació paradoxal en què hi ha flors al camp però les abelles queden recluses a la caixa.

Es comenten les solucions que s’estan provant: arpes elèctriques amb cables positius i negatius que electrocuten les vespes, i les trampes dissenyades per l’apicultor Coldo Velasco, amb reixes que permeten el pas de les abelles però dirigeixen les vespes cap a dipòsits de captura. Malgrat que funcionen relativament bé, es consideren només «parxes» que no ataquen l’arrel del problema.

L’apicultor denuncia que l’administració no ha fet el pla de xoc necessari davant l’arribada de la *Vespa velutina*. Explica que se’ls diu literalment que han de «conviure» amb ella, comparant-ho amb l’arribada hipotètica de lleons que es mengessin gats i gossos. Subratlla l’afecte profund que els apicultors tenen per les seves abelles i la sensació d’abandonament per part de les institucions.

Es compara la gestió a Astúries, on es van recollir experiències de base per elaborar protocols diversos, amb la situació catalana, on la *Vespa velutina* s’ha inclòs dins del concepte de plaga i la seva gestió s’ha derivat a empreses de plagues. L’apicultor qüestiona el conflicte d’interès d’aquestes empreses i remarca que els apicultors, que són els que més en saben de menòpters i són més afectats, han quedat fora de la presa de decisions.

S’expliquen altres mètodes que s’estan experimentant: el sistema «Troianos», que utilitza vespes marcades amb verí per contaminar tot el niu, i l’ús de projectils amb insecticides que destrueixen el niu en poques hores. També s’esmenten tècniques amb pèrtigues i insecticides comercials. El gran repte continua essent la localització dels nius, sovint situats a gran alçada o en llocs amagats.

Es descriu l’aspecte espectacular i inconfusible dels nius de *Vespa velutina* i es critica que els agents rurals ja no n’assumeixin la gestió. Es recomana no tenir pànic però tampoc tocar els nius, sinó avisar el propietari del terreny i professionals especialitzats. Es matisa el risc per a les persones: hi ha milers de picades a l’any però molt poques morts, i el perill no és superior al d’altres vespes. Les *Vespa velutina* són tranquil·les i només es tornen molt agressives si es manipula el niu.

Es canvia de tema cap als reptes generals del sector primari davant la implantació de grans projectes d’energies renovables (molins i sobretot grans extensions de plaques solars). Es plantegen dubtes sobre l’impacte en la fertilitat de la terra, la fauna i la flora, i sobre si aquests projectes s’estan concentrant en àrees rurals simplement perquè el cost del sòl hi és més barat, allunyant la producció d’energia dels llocs on realment es consumeix.

L’apicultor descriu la manca de relleu generacional al camp posant l’exemple de Bonastre, on pràcticament ja no queden pagesos actius. Explica que moltes terres queden disponibles i això facilita que les elèctriques hi vulguin implantar parcs solars. Relata com aquestes empreses busquen implicar-hi apicultors per donar una imatge ecològica, però denuncia que les parcel·les amb plaques estan desbrossades, sense vegetació, i la llum no arriba al sòl, reduint la producció de nèctar i la biodiversitat. Per això ell s’ha negat a col·laborar-hi.

Es proposa que, si ciutats com Barcelona necessiten energia, les plaques solars es podrien col·locar a la mar, a les autopistes o a les teulades dels polígons, en lloc de carregar el cost sobre terres agrícoles. Es contraposen models tipus Tesla i Edison: grans centrals que concentren plusvàlues versus producció d’energia distribuïda i propera al consum. L’apicultor defensa una visió més descentralitzada i reclama recuperar el “seny dels avis” a l’hora de prendre decisions sobre el territori.

Es quantifica l’augment dramàtic de pèrdues de caixes: de 5–10% anual fa 30 anys a 30–60% actualment. Això obliga a una apicultura assistida i impulsa un negoci de producció d’eixams per compensar les pèrdues, mentre desapareixen eixams salvatges. L’apicultor amplia la mirada a la biodiversitat: hi ha milers d’espècies d’abelles i altres pol·linitzadors (escarabats, papallones, fins i tot guineus) que fan una feina clau, sovint invisible. Critica que l’administració no està al costat del sector i sospita d’una tendència a concentrar el control de la producció alimentària en poques mans, posant traves a l’autoproducció i a models de vida pagesos més autònoms.

En el tram final, l’entrevistador demana consells pràctics per escollir mel. L’apicultor recomana comprar-la directament a productors locals en un radi de 20–40 km, tant pel benefici en al·lèrgies al pol·len com per evitar fraus. Afirma que al voltant del 80% de la mel de supermercat és en realitat xarop de panís (sovint d’origen xinès) i que mel per sota de 12–13 €/kg a Catalunya difícilment és autèntica. Explica que la cristal·lització és un signe de bona mel, mentre que la mel de supermercat que no cristal·litza no ho és. Finalment, convida a seguir-lo a Instagram («el pastor de abelles») abans del comiat de l’entrevista.