#702 - Valier presenten «No m'ho puc creure»

La locutora presenta Valier, una banda emergent de música en català, i el seu primer disc *No m’ho puc creure*, format per 10 cançons. Es presenten dos dels integrants (Oriol Roger i Ignasi Quadern) i es comenta el primer tema de l’àlbum, «Mai us havia vist ballar així», que obre el disc i n’introdueix l’ambient sonor.

Els músics expliquen que la cançó inicial condensa els elements que es repetiran al llarg de l’àlbum: guitarres distorsionades, sintetitzadors, baixos potents i una veu molt processada i integrada en la mescla. Volien sortir amb un disc que tingués una identitat sòlida de dalt a baix, com un “llibre d’estil” coherent, tant a nivell sonor com de manera de fer.

Comenten que al principi, com molts grups, provaven estils molt diversos (fins i tot rumbes) i el resultat era un “Frankenstein” musical. L’entrada del productor extern Jordi Bastida va ser clau per orientar-los cap a l’estil on se sentien més còmodes. Tot i que les idees són seves, el productor els ajuda a acotar i definir un camí clar, fins al punt que ara crear dins aquest marc els surt molt més natural i directe.

Expliquen el rol del productor en termes entenedors: més que imposar, aporta unes “orelles fresques” desintoxicades del procés creatiu. Quan l’artista està massa ficat en la seva obra, pot perdre perspectiva; el productor ajuda a veure què funciona i què cal descartar. També remarquen que el grau d’implicació del productor depèn de cada projecte, i en el seu cas va passar per escoltar maquetes i assistir als assajos per veure com el grup gaudia més.

Es defineixen com un grup de rock, tot i que el gènere és ampli i ells s’escapen una mica dels cànons clàssics. Situen el seu so en la línia del rock de finals dels 90 i principis dels 2000, tant per sonoritat de guitarres com per plantejament general. Comenten que l’etiqueta *indie* és difusa, però en el seu cas s’hi acosta per aquesta voluntat d’allunyar-se del rock més convencional i per l’arrel en una escena menys comercial, que ha evolucionat però no ha desaparegut mai.

Assenyalen que el disc mama d’aquella època però alhora evoluciona i incorpora influències noves, fruit d’una escena en constant transformació. Destaquen que, a diferència dels “Frankensteins” previs, aquest àlbum aconsegueix que tots els membres se sentin plenament identificats amb la música i amb el resultat final, com un objecte cohesionat i compartit.

Relaten la trajectòria amb el projecte anterior, *Microhomes*, nascut el 2017 amb un to molt irònic, domèstic i humorístic, amb cançons de 30 segons. Tot i que els va portar a ser finalistes del Sona 9 i a publicar un disc, en acabar aquest procés van sentir la necessitat de fer un àlbum nou amb un estil i una manera de parlar diferents, més madurs i menys basats en l’humor directe. Això fa que decideixin tancar l’etapa Microhomes, posar-hi un llaç i obrir un nou paraigua conceptual amb el nom de Valier.

Comentan que Microhomes va créixer fins a llocs que no s’esperaven (com la final del Sona 9), generant expectatives internes i externes. Quan aquestes no s’alineen, pot ser frustrant. Valier neix també per recuperar el control: tornar a l’essència de fer cançons, gaudir i reduir la pressió sobre el que “hauria de passar”. El nou projecte els permet reconnectar amb el plaer de crear, sense carregar amb un llegat que ja sentien que no els representava del tot.

Expliquen que són amics de tota la vida, cosa que els dona una gran comoditat per crear, parlar-ho tot i discutir en positiu. Amb una persona tan propera et pots enfadar més fàcilment, però també saps que t’hauràs de perdonar, com amb un germà. Aquesta confiança fa que vegin difícil que Valier sigui l’últim projecte junts: si un dia acabés, en vindria un altre.

Expliquen l’origen de la cançó «No m’ho puc creure». El disc ja estava acabat quan van notar que faltava un tema purament per gaudir, molt canyer i sense gaire missatge. Amb aquest pretext senzill es tanquen a assajar i la cançó surt ràpidament, pràcticament de cop. La graven gairebé tal com va néixer. La potència del tema, sobretot en directe, fa que decideixin que doni nom a l’àlbum. Tot i que no havia de formar part del disc, s’ha convertit en una de les seves preferides i en una de les que més agraden al públic.

S’emet sencera la cançó «No m’ho puc creure», que és alhora un dels singles destacats i la peça que dóna títol a l’àlbum. Serveix com a mostra del to energètic i intens que volen aportar a part del disc, prioritzant la força sonora i la immediatesa per sobre del missatge explícit.

Després de l’escolta, la locutora pregunta per cançons favorites. Ells admeten que estan “contaminats” pels singles, però destaquen especialment «No té sentit complicar-se tant», la balada del disc, tot i que inicialment la coneixien internament amb altres noms. És una peça molt lenta, amb tensions interessants, que imagina un món acabat i un nou començar. El tema simbolitza la necessitat de pausa i replantejament davant ritmes vitals que ens desorienten constantment.

Entren en el fons del discurs de l’àlbum. Expliquen que es van tancar un cap de setmana en una casa per fer una pluja d’idees sobre els missatges que volien tractar i detectar què grinyola en la seva rutina i entorn. Aborden temes com el consumisme, la tecnologia, les relacions i inquietuds generacionals. Busquen interpel·lar l’oient però sense donar lliçons ni fer judicis de valor, només posant qüestions sobre la taula perquè cadascú hi reflexioni. Distingueixen aquestes cançons més reflexives d’altres de clarament evasives i ballables.

Subratllen que tant el so com les lletres responen a un concepte molt treballat: volien que *No m’ho puc creure* fos un **àlbum** en sentit fort, no un simple recull de cançons. Tot està pensat per entendre’s conjuntament de dalt a baix, com una obra unitària. Això inclou un fil sonor continu i una línia temàtica que travessa les peces, encara que algunes siguin més lleugeres.

Reflexionen sobre l’evolució del consum musical, avui molt centrat en singles. Reconeixen que ells mateixos també volen explorar formats més lleugers (singles) en el futur, però es declaren oients d’àlbums: acostumen a posar la primera cançó i deixar que soni tot el disc, saltant poc. Veuen la seva aposta per l’àlbum com una visió romàntica d’escoltar música, i especulen que potser d’aquí a uns anys la persona que escolta només singles es veurà com algú que no aprofundeix prou en un artista o concepte.

Expliquen que la rebuda ha estat molt positiva, més enllà del típic “que guai”. Coneixen gent que s’ha escoltat l’àlbum sencer diverses vegades i que els diu que formarà part de la seva vida, comentaris que valoren molt. Encara no han analitzat dades ni números i tampoc els obsessiven. També reben comentaris de la indústria i del sector que destaquen que és un àlbum sorprenent i diferencial, tant per qui ja coneixia el grup com per qui el descobreix ara.

Detallen que estan treballant per presentar l’àlbum en directe durant el primer trimestre del 2026. Volen fer una presentació important a Barcelona i altres concerts a Tarragona, Lleida, Girona i on puguin. Encara no poden anunciar dates perquè són processos lents, especialment perquè funcionen de manera molt autosuficient: ells mateixos ho gestionen tot, cosa que fa que cada “gra de sorra” costi però també consolidi el projecte.

La locutora agraeix la presència d’Oriol i Ignasi i resumeix que han presentat el primer disc de Valier, *No m’ho puc creure*. Es comiaten escoltant una nova cançó del disc, «No et puc dir res més», que serveix per tancar l’entrevista deixant sonar de nou l’univers sonor de l’àlbum.