#723 - Música fosca, ànima independent i cinema

La presentadora llegeix i comenta fragments de la lletra de **“Vull matar”**, amb el seu llenguatge violent i provocador. S’introdueix l’ambient de ràbia i s’obre la pregunta sobre si es tracta de violència literal o metàfora. S’estableix el to inicial de l’entrevista: parlar d’una cançó que incomoda i que busca remoure.

Jordi Pèlac aclareix que **no vol matar ningú en concret** i que mai no anunciaria un crim en una cançó. Explica que la peça combina **ràbia ancestral** contra els poderosos que decideixen sobre la vida de molts amb un joc d’**ironia i provocació**. El tema recull reivindicacions que tothom pot sentir algun dia.

Es vincula **“Vull matar”** amb la cançó **“Els assassins d’Elon Musk”**, on es “mata” Elon Musk com a personatge públic i símbol dels superrics. Pèlac explica que el disc conté una **història conceptual**: les cançons funcionen soles però, juntes, formen una narració més gran, com una pel·lícula. Subratlla que no cal entendre-la tota, només captar-ne el concepte, el “perfum”.

Pèlac es defineix com a **músic d’autor d’ànima independent** i comenta que això pot sonar llarg però reflecteix la seva voluntat d’anar **a contracorrent**. Explica que ha editat el disc en **vinil, CD i digital**, destacant que l’obra “original” és el vinil, però vol que tothom el pugui escoltar fàcilment en plataformes.

Parlen del **so del disc**, que remet als **anys 70**. La presentadora cita **Nick Cave** i diu que algunes peces li recorden **Leonard Cohen**, especialment “Baby Blue”, un blues tranquil amb aire de vals. Pèlac celebra la comparació, reconeix la influència de Cohen en alguns temes i destaca la importància de cantar lent i dir bé les frases perquè quedin ressonant al cap.

Pèlac admet que, malgrat admirar Leonard Cohen, ell és **més de Bob Dylan**, tot i que no cal comparar-los. Parlen de com Dylan va influir Cohen. A continuació, explica que treballa amb una **banda de quatre**, tot i que el projecte porta el seu nom “per broma”. Subratlla que funcionen com un grup més que com un solista amb músics de suport.

Es presenta **Flavio Ferri** com a productor clau, també instrumentista, que ja havia produït el disc anterior. Pèlac remarca que treballar amb el mateix equip durant dos àlbums fa que l’**evolució sonora** sigui molt visible. Recorden la cronologia: primer disc **“La cambra freda”** (2015), després un llarg parèntesi fins a **“Ningú estima el carter”**, i ara **“El laberint invisible”**.

Pèlac explica el buit de vuit anys entre **“La cambra freda”** i **“Ningú estima el carter”**: una etapa en què no estava tan centrat en la música i, quan volia tornar-hi, va arribar la **COVID-19**. No volia publicar un disc sense poder-lo presentar en directe; no se sentia còmode iniciant aquesta nova etapa amb concerts en línia. Amb el temps, però, la pausa va resultar **productiva** i li va donar idees fresques.

Pèlac revela que és també **psicòleg** i **pare**, i que, com diu el disc, tots tenim **moltes capes**. La música sempre l’ha acompanyat, tot i que la va començar a prendre seriosament cap als 30. Explica que en aquell moment va voler **deixar la música**, però es va adonar que no podia: el cap li funcionava constantment en mode cançó, anotant frases i imaginant temes. Això el va portar a tocar sol per bars i a perseverar en el camí d’autor.

Després de deixar les bandes d’amics, Pèlac es dedica a tocar en **bars i espais petits**, sempre amb **temes propis en català** (tot i fer alguna versió en directe). A "El laberint invisible" inclou una **versió d’una cançó de Quico Pi de la Serra**, a qui considera un gran referent del **blues i la cançó d’autor** a casa nostra, així com un gran divulgador. N’admira l’honestedat, la crítica social i la tendresa quan cal, i diu que aquest és el llegat que voldria seguir.

Es comenta la varietat de **tons** de l’àlbum: cançons amb un punt **sinistre** i d’estètica de **western fosc**, com el videoclip de *Vull matar* (un "western impossible" amb Pèlac i Sergi Estella com a personatges moralment dubtosos), i altres peces **molt introspectives i personals**, relacionades amb records i la infantesa. Pèlac defineix el **laberint invisible** com una xarxa o taranyina que connecta punts aparentment inconnexos.

Pèlac descriu el seu **procés d’inspiració**: apunta frases, observa la gent i les seves actituds davant la vida, es nodreix de **notícies, premsa i xarxes socials**, i consumeix molt **art** (llibres, cinema, música). Tot això alimenta les lletres i les històries que escriu. La presentadora assenyala que la seva música té un aire de banda sonora per a pel·lícules d’autor.

Es parla del concepte de **foscor** a la seva obra. Pèlac aclareix que no és tristesa ni pessimisme, sinó la voluntat de **mirar les coses dures amb honestedat**. Com a psicòleg, vincula-ho amb les **conductes evitatives**: molt sovint amaguem el que fa mal, però això acaba sortint igualment d’una altra manera. Mirar de cara el dolor i la foscor permet, segons ell, **integrar-ho i avançar**.

Pèlac descriu l’equip de treball: **Flavio Ferri** com a productor i figura central des del principi de les idees, a qui va conèixer a través d’un amic comú (el cantautor italià Davide). Ferri aporta visió artística, arranjaments i criteri sonor. Esmenta també el **podcast “Les cròniques indemostrables”** que fan plegats. Afegeix a la banda **Àlex Carmona** (bateria) i **Ulrich Sandner** (guitarra), coneguts a través de l’estudi de Ferri, amb qui a la pràctica formen una banda estable.

Explica que, amb el temps, la banda s’ha **consolidat**: s’entenen bé, s’ho passen bé en directe i cadascú té un **rol clar**. Flavio Ferri pensa molt en el so global i en com les cançons poden recordar a un cert estil cinematogràfic (Jim Jarmusch), mentre que **Ulrich Sandner** ha compost **tres cançons** del disc i **Àlex Carmona** aporta també idees de producció. Pèlac insisteix que la banda entra en joc des del principi, no només acompanyant cançons acabades.

Comenten els primers passos de la **gira**: un concert a Barcelona en una botiga de discos (Conxita), un proper concert en **format duo** prop de Santa Coloma de Farners, i el primer concert amb **banda completa** a **Sant Feliu de Guíxols (Casa Irla)**, entre altres dates previstes. Pèlac explica que, en directe, juga amb elements d’**il·lusionisme i trucs de mans** per transmetre l’estranyesa del disc, fins i tot “fent-se invisible” a l’escenari.

Pèlac anuncia que estan muntant una **petita gira per Itàlia**, ja que toca amb dos italians. Detalla els membres de la banda: **Flavio Ferri** (baixista, productor i multiinstrumentista), **Ulrich Sandner** (guitarrista d’origen familiar alemany però italià), i **Àlex Carmona** (bateria català). Tots ells viuen a Barcelona o rodalia, creant una base comuna al barri de **Sant Andreu**.

Parlen del barri de **Sant Andreu de Barcelona**, que Pèlac descriu com un "poble dins la ciutat", on s’escapa de les parts més lletges de Barcelona (riquesa ostentosa i turisme massiu). La presentadora pregunta per possibles concerts al **Camp de Tarragona**; tot i que encara no hi ha dates, proposa la sala **La Traviesa** de Torredembarra com a espai ideal. Pèlac diu que el lloc li encanta i que ja hi ha intentat contactar-hi; es comprometen a facilitar el contacte.

La conversa torna a la **història conceptual** del disc, dividida en quatre parts, i a com explicar-la sense trencar-ne el misteri. Pèlac esmenta **Stanley Kubrick** i la seva decisió de no explicar el significat de símbols com el monòlit de *2001*, perquè perdien gràcia. Parlen de pel·lícules com **“The Shining”** i novel·les com **“Cementiri d’animals”** de Stephen King, remarcant com el terror pot impactar profundament quan no s’entén del tot què ha passat.

Pèlac avança alguns elements de la **trama interna** del disc: hi ha una **transmissió de ràdio fantasma** que arriba a certs personatges i desencadena moviments i decisions, entre ells la figura d’**Elon Musk** i altres personatges. Diu que els personatges masculins són força desastrosos, mentre que els femenins desperten més simpatia. Aclareix que Musk és només un **símbol de supermilionari** obsessionat amb l’espai, i que no pertany a cap partit concret: simplement, aquests personatges no li generen empatia.

S’escolta de fons **“Els assassins d’Elon Musk”** mentre Pèlac comenta la participació de **altres veus** al disc. Reitera la col·laboració de **Sergi Estella** a “Vull matar” i presenta **Laura del Pino** i **Alba Santurbanyà** com a veus femenines potents que aporten un **contrapunt lluminós** i un personatge vocal propi al disc. Explica com les va conèixer: l’Alba, en un concert; la Laura, admirant-la a distància pels seus projectes (bandes de vent femenines i posteriorment La Rauxa).

Pèlac insisteix que hi ha **molta gent fent coses interessants** que necessita espais com aquest programa per ser descoberta, més enllà del seu cas. Explica com ha portat la guitarra a l’estudi per no deixar-la al cotxe, fet que dóna peu a proposar una **interpretació en directe**. La presentadora el convida a tocar una cançó en viu.

Pèlac interpreta en directe la cançó **“91.4”**, ideal per sonar a la ràdio. La lletra parla d’una emissora que, el primer dia, sembla parlar-li només a ell, però després deriva en temes trivials (neveres, polítics, cremes solars). A partir d’això, reflexionen sobre les **ones de ràdio** i el **wifi** com a formes de màgia quotidiana: coses que no veiem però que ens connecten. Pèlac enllaça-ho amb el títol **“El laberint invisible”** i amb la idea de connexions invisibles entre persones.

Segueixen parlant de tot allò que **ens travessa sense veure-ho**: ones de ràdio, connexions emocionals, tecnologia futura. Pèlac defensa que quan **estimes algú** sents una connexió real, encara que alguns ho considerin ximpleries hippies. Prefereix quedar-se en un **terme mig**: creure-hi sense dogmes ni religions de nova creació, mantenint l’esperit obert però escèptic.

Al tram final, tornen al **cinema**. Esmenten de nou **Jim Jarmusch** i citen **David Lynch** com a gran referent del disc. Parlen en profunditat de **“Mulholland Drive”**: la presentadora confessa que la pel·lícula la va perdre; Pèlac explica que també la va trobar incomprensible, però la va veure en bucle prenent notes per desxifrar-la. Defensen la idea de Lynch que **no cal entendre-ho tot**, i que part de la força artística sorgeix d’aquest espai d’ombra i misteri.

La presentadora resumeix el treball de Jordi Pèlac: **“El laberint invisible”** com un disc ampli que barreja *folk, rock, blues* i pop-rock, amb una ànima independent i fosca però no pessimista. Pèlac proposa acabar escoltant **“Tot ets tu”**, una cançó que contrasta amb la duresa de “Vull matar”: és una peça d’**amor, distància i dol**, escrita “tot cor” i que s’explica sola en escoltar-la. S’emet la cançó mentre es tanquen els agraïments i es recorda la possible futura actuació a **La Traviesa** de Torredembarra.